La ponència evoca a la reflexió teòrica sobre els sistemes d’informació territorial (SIT) en contextos d’administració complexa i hipertròfica. Es defineix el SIT com un sistema capaç de generar un espai de relacions a partir d’una referència territorial: l’objectiu no és la cartografia en si, sinó la comunicació i el manteniment de les dades. Es defensa l’acoblament estructural entre sistemes de gestió (Cadastre, Registre, SIT), amb la convicció que cap d’ells pot suplir la lògica pròpia del sistema d’informació territorial.
Vídeo
Presentació
Article: La lògica sistèmica en dades territorials. Com els sistemes d’informació territorial poden reduir la complexitat
El text que a continuació trobareu pretén pinzellar alguns apunts de reflexió al voltant dels sistemes d’informació territorials com a instruments vinculats a la gestió territorial. Aquesta incitació a la reflexió es recolza -segurament de forma simple però la píndola no permet més contingut- en la corrent epistemològica de la teoria de sistemes socials i com aquest context ens pot ajudar a discernir aquelles qüestions que podem considerar essencials en plantejaments sistèmics. El desencadenant que l’ha motivat fou la presentació d’aquests apunts en el marc de la jornada “Reptes de la gestió urbana” organitzada per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya el dia 15 d’octubre de 2025.
La UMAT (Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial) és un servei adscrit a l’Ajuntament de Girona, creat l’any 1994, i que fonamentalment es caracteritza per ser l’òrgan gestor del sistema d’informació territorial corporatiu. Als darrers anys, sota el paraigua de la UMAT, s’hi recullen quatre àmbits de treball prou diferenciats però, alhora amb trets essencials que els vinculen: la pròpia Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial, l’ Agenda Urbana de Girona, els treballs sobre l’ Àrea Urbana de Girona, i la direcció del projecte Girona Ciutat Intel·ligent, el projecte “smartcity” de la ciutat.
Cadascun d’aquests àmbits proposa una perspectiva diferent sobre com entendre els reptes de la gestió urbana:
- Agenda Urbana: reptes vinculats a l’assoliment d’objectius ODS estructurats en accions en habitatge i cohesió social; transició ecològica, renaturalització i canvi climàtic; mobilitat sostenible i connectivitat; governança, innovació i dades; planificació integrada i compacte; desenvolupament econòmic local sostenible.
- Àrea Urbana de Girona: planificació estratègica basada en criteris d’àrees funcionals territorials com a eix vertebrador de la gestió vinculat a Agenda Urbana
- Projecte Girona Ciutat Intel·ligent: projecte centrat en la gestió de la dada (Data-driven) que determina l’estructura per a l’estandardització de processos d’obtenció de dades, vinculant xarxes de comunicació, plataforma de gestió de dades, desplegament de nova tecnologia (tractament imatge i analítica i sensorització IOT), plataforma d’anàlisi avançada i prospectiva (Machine learning i IA). De tot plegat, com a producte, sovint es parla de Digital Twin.
- UMAT: té com a funcions la producció de cartografia topogràfica, la gestió de sistema d’informació territorial corporatiu (sistema ròtula de gestió d’informació corporativa basat en criteris de geolocalització de la informació), estadística i anàlisi BI, on els darrers temps hem estat valorant processos de machine learning o prospectiva.
En síntesi, els trets diferencials que pivoten sobre totes les funcions de la UMAT són:
- la necessitat de visió estratègica de la gestió urbana.
- la gestió de la dada com a element essencial de treball.
- el fet territorial com a vector de treball, al mateix nivell que l’escala temporal.
Per tant: dades, territori i estratègia.
En aquest context, i assumint que hi ha risc en tota tria, centraré la meva reflexió en aquest trinomi, emmarcat en la gestió urbana i la funció dels sistemes d’informació territorial en aquest gestió, i intentant factoritzar el contingut.
Assumeixo com a premissa el caràcter mediàtic o instrumental dels sistemes d’informació territorial (SIT) en l’àmbit de l’administració de manera que la funció d’aquests sistemes es troba sempre sota la referència jeràrquica de l’entitat on s’inscriu i de la qual n’assumeix els objectius últims. Així, hauríem de parlar més d’un subsistema d’informació territorial que d’un sistema, però adoptem el terme sistema per permetre’ns ajustar conceptualment als principals elements del sistema des d’una reflexió epistemològica.
Considerant els SIT com a instrument al servei de l’administració i com a subsistema d’aquest, no puc deixar de dir, per ètica professional, que un repte majúscul es troba en com reeixir entre el col·lapse de la hipertròfia administrativa, titllada també d’inflació procedimental. El nivell de dificultat, complexitat, matisos, disparitat de criteris, ordres variants, canvis en la part procedimental fa que la funció pròpia del cos tècnic es vagi debilitant i perdi el sentit propi, passant a ser cos administratiu i de gestor de recursos; inhibeix iniciativa tècnica, dinamisme, innovació, operativitat, voluntats, vocacions i perfils professionals. Ara mateix, un dels reptes amb més impacte en la gestió es troba a aquí. Cert que és un fet col·lateral i que no respon a la finalitat si no al mitjà, però inevitablement és un llastre d’alt cost per a l’administració, a tots nivells i sense excepció. Clarament l’estructura ha col·lapsat la funció.
Dit això.
Complexitat i selecció binària
Diria que hi ha consens en afirmar que el context de la gestió urbana es pot titllar de complex. És evident que el ritme de canvis tecnològics, i derivat d’això, d’accés a les dades està sent extraordinari els darrers anys i la perspectiva de creixement és exponencial. Amb un cert caràcter provocador, Edward O. Wilson, biòleg, sentenciava que El problema real de la humanitat és el següent: tenim emocions paleolítiques, institucions medievals i tecnologia divina. Aquesta paradoxa social aboca a una realitat complexa, a un desajustament ontològic de la humanitat, de manera que la complexitat passa ja a hipercomplexitat, entesa com a infinites possibilitats que mai poden ser gestionades de cop degut al vector temps.
Voldria partir d’aquest fet, la dificultat de la gestió com a complexitat, per situar la reflexió en l’entorn epistemològic de la teoria de sistemes socials, de la qual el meu referent bàsic és Niklas Luhmann, sociòleg alemany, teòric de sistemes socials.
Els sistemes socials neixen justament perquè cap actor (individu o organització) pot manejar aquesta complexitat total. La funció d’un sistema no és un “objectiu” que algú hagi decidit (no és teleologia), sinó la conseqüència de la seva operació autoreferencial. Cada sistema redueix complexitat seleccionant quins elements són rellevants segons el seu codi binari: legal/il·legal, competència municipal/no competència, dins planejament / fora planejament, geolocalitzat / no localitzat. Sense aquesta capacitat, condició bàsica de la reducció de la complexitat, els sistemes no poden existir.
Un sistema d’informació territorial té com a condició bàsica que els seus elements s’identifiquin de forma binària per a ser reconeguts pel sistema segons la possibilitat de referència territorial o no.
El sistema com a espai de comunicacions
Una de les afirmacions més controvertides de Luhmann és quan argumenta que la societat no està feta d’individus ni accions si no de comunicacions. Els individus formen part de l’entorn dels sistemes socials, però no són “parts” d’aquests. El que reprodueix i manté un sistema és el flux de comunicacions.
Una dada aïllada no és sistèmica. Si no és possible vincular dades al sistema (comunicació), no tenen valor. Per tant, el fet essencial és el sistema com a entorn de comunicacions que ens permetrà passar de la dada a la informació. La possibilitat de referència territorial d’una dada és el que permet posar en relació aquesta amb el sistema. El més rellevant pel sistema no és la dada si no la possibilitat de comunicació d’aquesta.
El fet estructurant de tot els SITs és la capacitat d’aquests determinar un àmbit de comunicació (base de referència territorial) i no en la quantitat i qualitat de dades que pot assumir.
Clausura operativa, autoreferència i autopoesi
Una segona qüestió rellevant en la lògica sistèmica és la capacitat del sistema d’identificar-se com a tal, en contraposició a funcions que no li són pròpies. Un sistema només existeix si es diferencia del seu entorn. L’entorn és tot allò que no és sistema, però amb el qual el sistema interactua. Aquesta diferència és fonamental: el sistema és tancat operacionalment, però obert cognitivament (rep estímuls de l’entorn i els processa segons la seva pròpia lògica).
La capacitat del sistema de subsistir com a tal ha de fugir de lògiques d’implantació verticals, condicionades per estructures i funcions que no li són pròpies. Un sistema d’informació territorial no pot basar els seus criteris de codificació d’edificis a partir de referències impròpies, posem per cas, referències cadastrals. L’axioma central del sistema és la clausura operativa del sistema, és a dir, un entorn operativament tancat: només pot i ha de funcionar amb les seves pròpies operacions.
La clausura operativa evoluciona, en lògica sistèmica, en la capacitat d’autoorganització (autoreferència), una qualitat dels sistemes que descriu la orientació interna: el sistema només pot reconèixer i processar el que encaixa amb els seus propis esquemes (codi binari) i això els permet organitzar-se segons les seves pròpies normes. En això, i com a funció significativa del nivell de maduresa d’un sistema, aquest no només s’autoorganitza, sinó que també reprodueix constantment els seus propis elements (autopoesi).
La diferència sistema/entorn i com aquest sistema es constitueix com a unitat funcional ens permet i obliga a reflexionar sobre com han de ser els SITs i quin sentit tenen en el marc de la gestió territorial (urbana). Un sistema es fa unitat quan realitza la diferència: un sistema no és “un tot” en si mateix, sinó una diferència respecte al seu entorn. Dit d’una altra manera: un sistema només existeix quan distingeix què és dins i què és fora (codi binari).
A la pregunta (habitual) sobre quin és o ha de ser el contingut d’un SIT, la resposta no pot ser altra que tot allò que hagi assumit o pugui assumir la condició binària pròpia dels SIT: geolocalitzat o no. La unitat no és absoluta, sinó el resultat d’una operació de diferenciació. El SIT no és la suma de totes les dades que conté el sistema si no el conjunt d’operacions que diferencien entre el que té o no té referència territorial.
La necessària relació entre sistemes (subsistemes) en el marc de gestió urbana caldria entendre’l doncs com a acoblament estructural en què, tot i ser tancats operacionalment, els sistemes poden “connectar-se” a través de punts de contacte estables sense perdre la capacitat de clausura operacional.
Els sistemes d’informació territorial, basats en criteris de referència territorial com a funció bàsica, han de mantenir la seva capacitat autoorganitzativa i de reproducció de processos propis, acoplats estructuralment però no dependents, sense fixar estructures rígides que fixin l’entorn o límits del sistema.
Temps i estructura
En algun moment, quan a la Umat estàvem valorant quins eren els principals reptes a assumir per a estructurar el treball de la diagnosi d’àrea urbana de Girona, recordo definir la complexitat d’aquesta gestió com a la gestió de la incertesa. Hi ha una paradoxa en l’intent de reducció de la complexitat i és que aquesta solament és abastable generant més complexitat. L’administració pública, a través del dret i la burocràcia, és un clar exemple: la funció és fer governables problemes socials i territorials; però el resultat és un engranatge que alhora esdevé una font de complexitat creixent. La mostra, l’impuls de plans governamentals per a la simplificació de tràmits: menys burocràcia.
El procediment administratiu existeix per donar previsibilitat i estabilitat a les decisions de l’administració. Sense procediments, cada cas s’hauria de decidir ad hoc, amb una complexitat enorme i risc d’arbitrarietat. Per tant, el procediment és una estructura que permet o pretén reduir la complexitat del món social i territorial a una seqüència d’actes previsibles, generant més complexitat.
El repte principal de tot sistema, també dels SITs, també en gestió urbana, és, com he apuntat, la reducció de la complexitat. Els sistemes redueixen aquesta complexitat seleccionant quina informació és rellevant segons el seu codi.
La gestió de la complexitat és la gestió de la incertesa, assumint que tot podria ser d’una altra manera, tot és contingent. És en aquest sentit que podem dir que la funció no és tant el que “fa” el sistema en sentit pràctic, sinó la manera com redueix complexitat. Així, cada sistema té una funció exclusiva, que no pot ser assumida per un altre.
A l’inici he parlat de complexitat (en realitat d’hipercomplexitat), entesa com a infinites possibilitats que mai poden ser gestionades de cop degut al vector temps. Això, poc després d’afirmar que l’estructura ha col·lapsat la funció, parlant de procediment administratiu o inflació procedimental. Vet aquí dos conceptes que cal remarcar-los en aquesta reflexió sobre sistemes: el temps i les estructures.
El temps és una dimensió central en la teoria de sistemes. És el causant de la complexitat ja que possibilita la contingència, la incertesa i la necessitat de tria entre moltes opcions possibles. Però alhora, com a paradoxa, el temps és reductor de la complexitat ja que ens permet crear estructures basades en línies temporals de passat, present i futur. Sense temps no hi hauria possibilitat de noves comunicacions i, en conseqüència, la impossibilitat d’autopoesi.
Arribem així a l’idea d’estructura, clau en la planificació estratègia. L’estructura és el conjunt de regles internes, codis i expectatives estables que orienten les accions dins del sistema, reduint possibilitats i fent que la comunicació sigui probable i repetible. Per tant, l’estructura possibilita la reducció de la complexitat determinat un àmbit possible de comunicació en un context de contingència, evitant la incertesa derivada del esdevenir temporal. La funció explica per què existeix el sistema; l’estructura explica com aquest sistema pot mantenir-se i reproduir-se al llarg del temps.
En racionalitat estratègica, la funció ha de prevaler sempre sobre l’estructura. El disseny estratègic comença per clarificar la funció en relació amb l’entorn (què fem i per què som rellevants). Les estructures son expectatives sobre la capacitat d’enllaç, la priorització de comunicacions en temps present, assumint el passat com comunicació prèvia i el futur com a contingència. Un SIT solament serà possible si es recolza en plantejaments estratègics i no estructurals derivats d’actuacions verticals. Amb més temps, parlaríem del funcionalisme estructural com a punt de partida dels sistema i de l’assumpció del desequilibri del sistema com a condició inevitable.
Crec que aquest espai de reflexió epistemològic, basat en teoria de sistemes, és significatiu, rellevant i fonamental per a poder desplegar tot seguit el model estructural o disseny estratègic dels sistemes d’informació territorial en l’àmbit de la gestió o d’administració territorial. Permet situar la dada com a element d’un entorn de relacions en el qual solament té sentit en la mesura que és capaç de comunicar-se.
Si hem dit que els sistemes es basen en codis binaris, els SITs tenen la funció de reduir complexitat creant estructures en el context de la referència territorial. La cartografia s’ha d’entendre com l’espai de comunicació, el que determina la xarxa de relacions, no l’objectiu. El territori i la seva representació, com a sistema que permet la comunicació de variables socials en sentit ampli, és un factor encara poc reconegut o racionalitzat. El gran error és acostar-s’hi des de perspectives sectorials o verticals sense la premissa sistèmica.
Fins aquí el context a partir del qual plantejar, posem per cas, les preguntes següents, i que han d’animar al debat:
- Com podem estructurar un SIT i definir-ne la seva estratègia i estructura?
- Quina ha de ser i com la cartografia (o en sentit ampli, la informació geogràfica) com a part instrumental del sistema?
- Com entendre la prospectiva o escenaris futurs en entorns contingents?
- Com evitar els sotracs, les disrupcions tecnològiques que sustenten estructures de gestió territorial?
- Per què els digital twins no tenen recorregut si el seu plantejament és radicalment estructural?
Qüestions que es poden entendre com a reptes dels SITs en la gestió urbana.
